11N
Poques vegades he vist tan clara la necessitat de nodrir un marc conceptual radicalment diferent al que els partits de l'establishment venen alimentant els últims anys i que ha desembocat en la representació de l'extrema dreta a nivells preocupants en el Congrés.
Quan el discurs dominant participat pel PSOE-PP-Ciudadanos-VOX és el de la unitat d'Espanya, amb la repressió i la negació de la plurinacionalitat com a protagonistes, i convertint en violents i criminals a totes aquelles persones que pensen diferent i que, al cap i a la fi, només exigixen la canalització democràtica dels seus desitjos polítics; els votants acaben donant suport aquella opció que respon a eixa excepcionalitat amb major contundència: VOX. El marc de l'estabilitat, l'Espanya homogènia i la repressió és un marc reaccionari, un partit de pilota impossible de guanyar per a qualsevol força progressista. Així i tot, algú va convéncer al PSOE que eixa era la millor estratègia. Una evidència que demostra que qui presumix de dècades d'existència i anys d'experiència en governs de tota mena han caigut en el parany, han pecat d'ingenuïtat i no coneixen el seu país.
Si el PSOE pretén continuar per aquesta via, anem directes a l'abisme més absolut. Només l'aposta per un projecte completament diferent, superador del model actual, cohesionador i integrador de tota la diversitat social i nacional, democratitzador de totes les institucions de l'Estat i il·lusionant en la proposta política pot combatre el marc conceptual de la dreta més reaccionària. Al meu parer eixa ha estat l'aposta de Compromís sempre.
És molt fàcil fer anàlisis interessades passades les eleccions en vista dels resultats, i potser no totes siguen desinteressades. En qualsevol cas, els resultats de Compromís no han sigut gens dolents si tenim en compte que s'ha crescut en vots davant una davallada de participació, en un context polaritzat i excepcional (una repetició d'eleccions) i on la nostra marca no hi era enlloc. Ara bé, la potencialitat que té Compromís i l'espai consolidat a les autonòmiques no es trasllada a les eleccions generals i europees, i això és un problema. Unidas Podemos també en té, per descomptat: la continuada pèrdua de votants i escons evidencia la incapacitat per a sumar i il·lusionar.
He de dir que la pèrdua d'il·lusió és palpable també a la nostra organització. Compromís no és un espai eficient tal com està configurat. A nivell país necessitem espais comuns de decisió, participatius i democràtics, on poder crear nous quadres i sinèrgies positives, on poder fer i decidir eixa política útil que després es trasllade als nostres governs. Es respira a les reunions, quan parles amb la gent, que necessitem un revulsiu.
Ara, més que mai, fa falta una aposta valenta dels/de les dirigents (i de la gent) de Compromís, cap a dins i cap a fora. La situació requerix d'una reflexió profunda sobre el paper de la formació i com recuperar l'adhesió que sempre ha tingut la militància i els seus votants respecte de l'opció política valencianista, progressista i ecologista que ha revolucionat el panorama polític valencià. Només un partit eficient organitzativament, apegat al territori, transformador de la realitat, però que també sàpiga adaptar-se a ella sense complexes junt a una aliança política estatal més ampla, policèntrica, transversal, verda, feminista i radicalment democràtica són les apostes que a la llarga ens ajudarien a disputar-li l'hegemonia cultural al PSOE, combatre el marc reaccionari de l'extrema dreta i dibuixar la possibilitat certa d'un projecte de país més just, més plural i més cohesionat.
Estem davant l'oportunitat de reafirmar-nos i reconciliar-nos amb el nostre projecte. Estem davant la possibilitat d'estendre la nostra cultura política cap a altres territoris, reforçant les nostres lluites, els nostres postulats i multiplicant els nostres èxits. En aquest camí ens podrem retrobar amb molts companys i companyes, sumant forces i il·lusió. No serà fàcil, caldrà cuidar-nos, ser generosos, intel·ligents, gestionar els temps... però de segur que val la pena.
