Un Orgull sense cunyadismes


El col·lectiu LGTBI+ ha estat no només invisibilitzat durant dècades (per no dir segles) i quan se l'ha visibilitzat ha sigut per convertir-lo en un acudit o per a mostrar-lo com un grup discriminat, problemàtic i generalment amb tares psicològiques i físiques. La falta de referents mostrava una realitat excessivament esbiaixada i distorsionada. Si un gai, lesbiana, trans... havia d'agafar com a models allò que veia en pel·lícules d'Ozores, Esteso i Pajares, no tenia altra possibilitat que pensar que un gai era de normal un home amb molta ploma, pervertit i en definitiva una persona despreciable; o que un transsexual sempre era un viciós i un manifasser. Per tant, les persones que pogueren sentir atracció no heteronormativa, tampoc volien sentir-se part d'eixe col·lectiu que segons l'imaginari social eren persones depravades, amb vida desordenada i poc fiables. És davant aquest context que hem d'entendre la manifestació de l'orgull: orgull de ser com som, a pesar que la societat ens assenyale, orgull de ser diferents, orgullosos d'estimar lliurement.


Després de l'incident de Stonewall de l'any 1969, les manifestacions es van succeir arreu del món. A Espanya va arribar més tard, atesa la dictadura franquista. La primera manifestació de l'orgull a Espanya va ser a Barcelona (1977), amb 4000 manifestants que van ser dissolts per la policia. Des de 1978 es celebra a Madrid i hui en dia s'ha convertit en un gran esdeveniment que implica a tota la ciutat.


Ara bé, ¿això suposa que l'Orgull LGTBI+ s'ha normalitzat i assumit com un dia per reivindicar drets, reclamar mesures per a la igualtat i celebrar les conquestes? No. De fet, ens trobem massa sovint amb comentaris típics com:


1. Per a quan un Orgull Hetero?


Pregunta clàssica que demostra l'atrevida que és la ignorància. Orgull Hetero de què? Alguna vegada l'heterosexualitat ha estat classificada com una malaltia o trastorn? Alguna vegada t'han sotmés, per això, a teràpies d'electroxoc? Alguna vegada has estat a la presó simplement per enamorar-te? Alguna vegada t'han increpat pel carrer per besar-te amb la teua parella? No parlem ja dels problemes per aconseguir un treball (o mantenir-lo), ni de la situació de moltes persones que han patit tant que viuen amb síndrome d'estrés posttraumàtic per a tota la vida i que molts han canalitzat per vies gens positives per a la seua salut mental i/o física.


Orgull és el que s'ha reivindicat per al col·lectiu LGTBI+ precisament perquè per a fer front a tota una societat homòfoba necessitaves reafirmar que la teua condició no era roïna, necessitaves reivindicar l'amor com un element positiu i especialment la teua autoestima. Orgullosos també de la lluita del nostre col·lectiu, que davant la violència psicològica i física que ha patit, ha reivindicat sempre l'amor i la llibertat com a valors superadors d'un sistema opressor.


2. A mi em sembla perfecte l'Orgull, però és necessari allò de les carrosses? No li fan cap favor al col·lectiu LGTBI.


"A mi em sembla genial el carnestoltes brasiler, però és necessària la purpurina i ensenyar tanta carn? Dóna mala imatge dels heterosexuals..." Veritat que et sembla ridícul? Si canvies els teus comentaris, els dirigixes cap al col·lectiu cishetero i et semblen absurds, és que necessites encara treballar la teua lgtbifòbia.


Este comentari és molt típic entre homosexuals. Normalment és gent que avorrix la ploma i que pensa que el col·lectiu LGTBI+ ha de donar una imatge de "normalitat". En definitiva, pensen que necessitem entrar dins la norma per a poder ser acceptats com a normals en la societat. Però és que l'orgull va sobre tot el contrari! Es tracta de reivindicar la diversitat i la llibertat per acceptar-se cadascú tal com és, sense imposicions. Estem davant d'una lgtbifòbia interioritzada important i està molt estesa dins el col·lectiu.  És la mateixa gent que li semblava bé que fores gai, però no que et pogueres casar, o la mateixa que busca "discretos" en el seu grindr. Esta mateixa gent diferencia entre gais ("de bien") i mariques amb un criteri prou classista, racista i superficial, i el pitjor de tot és que troba en els mitjans un discurs que els dóna suport.


La qüestió és que unir reivindicació i festa és una característica pròpia de l'Orgull que la fa molt atractiva i que representa allò de "si no puedo bailar, no es mi revolución". Es reivindica amb alegria i el fet que siga tan transgressora i que moleste, evidencia el treball que queda per fer.


3. Què pesadets amb tanta etiqueta. Tots som persones. 


Sí, som persones i mereixem els mateixos drets i llibertats, però en aquest món no tots som iguals. Ens discriminen, ens agredixen... i si estàs per la igualtat i per posar-li remei a aquesta discriminació, cal analitzar ben bé els motius. Necessitem les etiquetes de gai, lesbiana, trans... perquè les experiències, problemes i solucions són diferents de les dels cisheteros, i açò ens ajuda, entre altres coses, a identificar-nos, a ajudar-nos, a donar-nos suport... Per últim, des de l'àmbit de l'Administració Pública, les etiquetes són vitals per detectar situacions que necessiten de polítiques públiques diferenciades encaminades a assolir la igualtat.


Els que advoquen per la fi de les etiquetes són aquells que encara tenen un problema amb la seua pròpia etiqueta o que simplement els molesta que les reivindicacions del col·lectiu estiguen a l'agenda social i política. No els interessa i no els agradaria parlar sobre això. Són, normalment, persones que tampoc volen parlar de feminisme, racisme...


4. A mi l'Orgull no em representa. 


Qui està parlant de representar-te a tu? Cadascú es representa a si mateix. L'Orgull pretén visibilitzar la diversitat del col·lectiu i fer pedagogia. L'Orgull és també una festa transversal que interpel·la a tota la societat. L'Orgull es dirigix principalment al col·lectiu no LGTBI+ perquè es consciencie de les problemàtiques concretes i es faça corresponsable de les solucions.


5. L'Orgull s'ha convertit en una orgia massiva. 


Vivim en una societat hereva del catolicisme, on el sexe era una cosa roïna, excepte quan es produïa dins del matrimoni i es realitzava amb la intenció de procrear. Continuem vivint en una societat on el sexe està desnaturalitzat i seguix sent quelcom condicionat: "el sexe només és acceptable si és per amor". No oblidem açò, ja que moltes vegades jutgem el sexe com una cosa dolenta per se, quan el que és dolent és tenir-lo sense les precaucions adequades o quan el mateix no és consentit. Això sí que és un problema, però tenir sexe simplement? No.


Pensar que l'Orgull és una orgia és també lgtbifòbia, ja que denota una visió esbiaixada de la realitat. l'Orgull és també una oportunitat per llevar-nos de damunt prejudicis i ser més lliures. El moviment LGTBI+ és un corrent de pensament i acció revolucionària en termes culturals i té molt a aportar a tota la societat, així que no sigues un rondinaire i gaudix de la festa per un dia, que la resta de l'any el patiment i la lluita és el pa de cada dia.


Capitalisme, banalització i Orgull


No podia tancar l'article sense fer menció a un ús instrumental que s'està intentant fer de l'Orgull i del moviment LGTBI+. Hi ha persones, com Begoña Villacís, i partits, com Ciudadanos, que veuen en el col·lectiu una oportunitat per modernitzar la seua imatge, però que ni s'han interessat mai per reconéixer els seus drets, ni s'han preocupat per saber de la seua història i la seua lluita. Són postureig, pura ignorància disfressada, i només pretenen banalitzar el 28 de juny i reduir-lo a una festa. Ens veuen com el complement perfecte per guanyar vots, tal com feia Le Pen i el Front National, i perquè altres puguen guanyar diners.


Justament l'altre debat obert sobre l'Orgull és este. ¿S'està mercantilitzant amb l'Orgull? Alguns sectors del moviment LGTBI+ critiquen que la manifestació i la festa s'han venut al capitalisme i ha perdut la seua essència. Així, ha sorgit un orgull combatiu, polititzat, anticapitalista, anticolonial, antifeixista i transfeminista que critica l'Orgull com a reclam turístic i de consum i pensa que l'han convertit en un aparador perquè s'anuncien marques publicitàries per fer-se un pinkwashing. La realitat és que no els falta raó, ja que marques que normalment venen els seus productes amb reclams masclistes i heteronormatius estan sumant-se a la celebració de l'Orgull sense cap tipus de filtre ni reprovació per part de l'organització.

Els anuncis d'Axe són clarament masclistes i heteronormatius, però per l'Orgull trau una versió especial reivindicant que "no hi ha cosa més atractiva que ser tu mateix".


Trobe que és positiu el nivell de transversalitat de la festa i la manifestació tal com està plantejada. Ara bé, detecte una mancança total d'interseccionalitat al col·lectiu LGTBI+ per assegurar-nos que el moviment siga realment transformador i evitar convertir-nos en la coartada perfecta d'aquells que volen continuar discriminant, però per motius diferents com la raça, la classe social o el gènere. Cal fer pedagogia i incidir que la nostra lluita és la mateixa que la de les feministes, els antifeixistes, els antiracistes i el precariat contra el capitalisme: un sistema opressor, l'heteropatriarcat.



Posts recents
Cercar per etiqueta

© 2018 creat per Sergio Agueitos