El Senat, a debat
Les darreres eleccions generals de 2016, els espanyols i espanyoles van evidenciar, com en altres ocasions i amb el seu vot, la percepció d’inutilitat d’una de les cambres que forma part de les Corts Generals: el Senat. Els sobres color sèpia incloïen 562.688 vots en blanc (el 2,43% del total, tres vegades més que els blancs del Congrés dels Diputats); 603.536 sufragis foren vots nuls (quasi tres vegades més que al Congrés), i 360.000 persones que escolliren una papereta per a la Cambra Baixa preferiren no votar al Senat. Esta inutilitat és manifesta, per tant, no soles per als estudiosos, constitucionalistes, politòlegs... sinó que té un abast social important que posa en dubte la seua pròpia legitimitat.
Cal recordar que als Estats moderns i centralitzats amb sistemes bicamerals (i Espanya no és una excepció), el Senat va nàixer com una institució representativa del poder reial i/o de les classes dominants que compensava el poder exercit per la Cambra Baixa, on la representació era triada per sufragi. Avançades les democràcies europees i desenvolupades estes amb un sistema de partits, han estat no pocs els Estats que han suprimit les seues Cambres Altes. Dinamarca va eliminar el seu Senat a 1953. Anys després Noruega i Islàndia també, i Portugal va assumir l’unicameralisme en la Constitució de 1976. Més recentment, països com Itàlia o Alemanya han optat per restar poder a les seues Cambres Altes.
És cert que se sol sostenir que als Estats Federals el Senat complix una funció de representació territorial, però també és cert que l’actual Congrés espanyol ja compta amb circumscripcions territorials on, d’igual manera que al Senat, els interessos territorials queden substituïts pels interessos dels diferents partits. És a dir, el Senat actual no té funcionalitat: duplica la representació política del Congrés dels Diputats, reitera la dinàmica partidista que presidix aquell i a més resulta una cambra subordinada al Congrés en el seu exercici de la potestat legislativa (quan la voluntat del Senat coincidix amb la del Congrés, el Senat resulta inútil; quan la seua voluntat és distinta, el Senat resulta disfuncional i la posterior intervenció del Congrés el fa irrellevant).
Si el constituent buscava que el Senat fóra una Cambra de reflexió que millorara i refredara les propostes del Congrés i una cambra de representació territorial (art. 69 CE) on donar participació a les diferents postures de les Comunitats Autònomes, la realitat és que en el nostre sistema democràtic el Senat no complix cap d’estos objectius. Les Corts Generals estan controlades pels partits.
A Espanya, els grans partits tradicionals, conscients de la seua inutilitat, fan ús de la Cambra Alta com a destí de polítics que, encara sense jubilar, volen continuar vivint de la política, convertint el Senat en un autèntic “cementeri d’elefants”. A este fet s’unix la desproporcionalitat de la representació a la cambra, on actualment el Partido Popular ocupa més d’un 60% dels escons triats a les eleccions de 2016 amb un 33% dels vots. Esta pèrdua de legitimitat democràtica només fa que agreujar la insostenible situació del manteniment de la institució.
Per tant, és evident que el Senat o es reforma substancialment o no té sentit la seua existència tal com està dissenyat actualment.
La proposta del Consell Valencià
El Govern del Botànic va presentar una proposta completa de reforma constitucional i, com no podia ser d'altra manera, va posar damunt la taula un model radicalment diferent de l'actual del Senat.
El document aprovat pel Consell aposta clarament per un Estat federal que reconega la plurinacionalitat. Les Comunitats Autònomes cobrarien protagonisme i independència, ja que es configurarien com a expressions d'una voluntat no delegada, però participativa de la del conjunt de l'Estat. Així, serien les representants per excel·lència dels interessos territorials. És ací on connecta el model territorial amb la reforma del Senat.
El text del Consell valencià proposa un Senat compost per representants dels consells dels governs autonòmics, amb un nombre de membres reduït i proporcional al d'habitants de cada Comunitat Autònoma. A més, se li atribuirien funcions de control del Govern federal en matèries relacionades amb la política territorial i de control de la lleialtat federal.
Esta idea ha estat també proposada per figures com la de José Montilla, qui va expressar clarament que perquè el Senat es convertira en una vertadera cambra de representació territorial, era necessari transformar-lo en un Consell Territorial.
Allò que és una evidència és que ens trobàvem en un moment de paràlisi política que no se sostenia i que ara s'ha obert una finestra d'oportunitats amb la moció de censura que pot obrir una etapa de reformes necessàries, ja que en cas de deixar-nos conquerir per la por paralitzadora, pitjors i més nombrosos seran els problemes que sorgisquen. Cal abordar amb valentia, però també amb eficàcia política esta i altres qüestions. I tu? Què en penses?
