El poder i la política

Joan Ribó rebutjant la vara de comandament d'alcalde perquè "no representa la seua forma de governar"

Fa no massa temps un regidor de Sant Joan va afirmar que "els regidors de Compromís no han manat quasi" en referència que no hem imposat la nostra opinió a la gent i al col·lectiu local des de la nostra posició de “superioritat” dins del govern. Més enllà que açò fóra una provocació, és representatiu de com entenen alguns polítics l'exercici del poder a les institucions.

Este mateix regidor també rebutjava els pressupostos participatius amb un "que se presenten a las elecciones". Les eleccions són una oportunitat per participar i decidir les polítiques públiques, però quin problema té complementar la gestió diària amb noves formes de participació? Quan es pensa que el poder es conquerix mitjançant unes eleccions i que, després d'elles, els ciutadans no pinten fava, s'està assumint una democràcia on la gent queda segrestada durant 4 anys, i això per a un ciutadà exigent és una estafa, no és democràcia.

Molts polítics cauen en l'errada enorme de confondre govern i poder. La nostra Constitució expressament diu que el poder (sobirania) recau en el poble (no en el govern). Esta asseveració no és merament retòrica o naïf, i és que per a prendre decisions cal confiança i legitimitat. Tots podem pensar en governs que, tot tenint majories amples, no han pogut imposar les seues polítiques. Per exemple, el govern de Mariano Rajoy va intentar derogar la llei de terminis ("llei de l'avortament") i no ho va poder fer gràcies a la pressió social.

Per tant, per exercir el poder en el govern és necessària la humilitat de qui se sap que no està per manar (com manifestava el regidor santjoaner), sinó per servir, per millorar la vida de la seua gent, per alliberar-los de problemes, d'opressions d'una realitat injusta. No és igual un "poder de dominació" que un "poder d'alliberament".

Mentre el poder de dominació treballa per ensinistrar les persones, manipular-les, fer-les xantatge i silenciar-les; el poder d'alliberament busca el reconeixement dels altres mitjançant polítiques emancipadores i participades amb la gent, on esta és l'aliada principal.

Coacció vs persuasió. Un nou poder per al canvi

Malauradament, també en tenim exemples de com els governs han imposat polítiques antipersona amb eixa concepció del poder excloent i fent ús de ferramentes coactives i prebendàries. Quan el PP compra o premia a comentaristes (donant-los espais a TVE, per exemple), periòdics o empresaris ho fa amb l'única pretensió de teixir una xarxa que els ajude a perpetuar-se en les Administracions Públiques per continuar utilitzant-les en benefici propi. ¿Però la política no està per transformar la realitat i millorar la vida de la gent? És ahí on entra en joc la participació ciutadana, el govern obert, la transparència i la proximitat en la política.

Només una nova concepció del poder pot situar-nos en altre escenari que ens porte a una societat més democràtica, solidària, justa i lliure. Esta nova concepció no ha d'emular un canvi, sinó aplicar una nova manera de fer que deixe de tractar a la ciutadania com una menor d'edat i implemente un discurs sòlid, que represente el sentir de la gent (i aborde els seus problemes reals amb ells). Una política que escolte més i que done menys lliçons sobre quina ha de ser la preocupació principal de la gent: l'atur i la corrupció són els principals problemes segons el CIS, però de l'única cosa que es parla és de Catalunya. Evidències en tenim un fum.

Per tant, i tot i que ja hem dit que el govern no és el poder, i que el poder no és el govern; ambdós interactuen contribuint a la generació d'una cultura que pot treballar per al bé comú (amb diàleg, proximitat, assumint la pluralitat, centrant-se en els problemes de la gent...) o contra les persones i les seues vides. Un consell només: ordena les prioritats dels polítics, no deixes que ells te les ordenen a tu, organitza't i apodera't, perquè el poder el tens tu.