República: democràcia i racionalitat


A Espanya no s’ha donat cap debat seriós sobre com avançar cap a una República mai. De fet, en 2014, abans de l’abdicació del rei Juan Carlos, quan la imatge de la monarquia estava prou deteriorada degut, en part, al cas de corrupció Nóos (cas Urdangarín), les forces polítiques es van limitar a usar la república com a consigna lligada a una necessitat de renovació democràtica que en eixe moment i després del 15M estava molt present al carrer. L'errada va ser que esta exigència de regeneració democràtica es presentà com una manera de trencar amb el règim del 78 i no hi havia cap partit que la presentara com una evolució natural d'una democràcia, així que finalment quedà com una aspiració de sectors més aviat d'esquerres i no com una proposta transversal capaç de convéncer la majoria social.

Tot i així, la monarquia espanyola va resoldre la crisi institucional fent abdicar al rei i substituint-lo per un de nou: Felipe VI, amb una imatge més moderna i de major capacitat intel·lectual. La societat espanyola es relaxà davant la mesura i com que sempre s'ha fet bona propaganda del príncep, tothom va concloure que el millor que podia fer era esperar que el nou rei demostrara què era capaç de fer i si es mereixia la nostra confiança.

Caldria matisar que una democràcia és perfectament compatible amb una monarquia parlamentària. Ara bé, en aquest cas el rei ha de tenir molt present que el seu paper en este tipus de sistemes és ser una figura de consens i mediar només davant situacions extremes i d'alta tensió política. Ha de ser un element cohesionador. És aquest el punt on crec que Felipe VI ha fallat de manera estrepitosa. En moments de gran tensió política arran la declaració de referèndum per a la independència de Catalunya, el rei, en lloc de participar per rebaixar la pressió, va decidir prendre partit i, públicament, baix l'atenta mirada de tot el país, va eixir per televisió a criminalitzar les mobilitzacions ciutadanes i demonitzar el referèndum, sense dir ni piu sobre la violència exercida per les forces de l'Estat contra catalans i catalanes aquell 1 d'octubre. Ni una paraula que mostrara empatia, humanitat. Ni una paraula per cridar al diàleg, al consens i a rebaixar la tensió. Eixa nit, Felipe VI es va limitar a ser el portaveu del govern, oblidà les seues obligacions com a rei i deixà orfes a milions d'espanyols i espanyoles, catalans i catalanes, que vam veure horroritzats com el rei justificava l'acció repressiva i violenta del govern més corrupte i autoritari que hem patit mai.


La imatge d'una família desestructurada (amb rufians, baralles internes i iaio libidinós), la supèrbia que transmet la Corona i l’absència de transparència, junt amb el discurs de l'1O, no han fet sinó deslegitimar la figura del rei, tot i que el sentiment majoritari és d'indiferència i desinterés. No hi ha una pulsió de canvi, però el suport a la república creix, ja que en 1999 el saldo percentual entre monarquia/república era de 53/16, mentre que just abans de l’abdicació de Joan Carles I era de 53/37. De fet, el CIS porta sense preguntar pel suport a la monarquia des de 2015, cosa prou significativa. A més, l'última enquesta privada que preguntava per aquesta qüestió apuntava al fet que la monarquia espanyola era la que menys suport ciutadà tenia de tota Europa, amb un 37% de ciutadans que consideraven que abolir-la era la millor opció i on un 52% donava suport a un referèndum per a decidir el seu futur.


Ara bé, que no hi existisca un suport majoritari i mediàtic, no impedix que els republicans defensem la proposta. Demanar un referèndum és legítim, però una elecció abstracta monarquia/república obligaria a optar entre la monarquia concreta actual i una república indefinida, amb la inestabilitat que açò representa i la falta de garanties que oferix també per als republicans, ja que models de república n'hi ha moltes.


Per tant, com a demòcrates convençuts, sabem que la tria dels representants polítics per part de les societats aporta racionalitat, transparència, proximitat i representativitat. Ara bé, com que este pas requeriria d'una reforma constitucional, només té sentit la presentació d'una proposta de reforma concreta, global i atractiva que aprofundisca en la democràcia, però també en la igualtat, els drets socials, ambientals i un avançament en el model territorial, que a hores d'ara està esgotat. La república ha de representar molt més que un símbol, i no ha de ser la conseqüència del cansament cap a la família reial, sinó l'aposta seriosa perquè el sistema mire a la cara dels ciutadans i ciutadanes i millore les seues vides. És per això que, probablement, només s’aconseguirà amb una acumulació d’impulsos, assolida amb paciència, per part d’un pol progressista amb vocació de majoria social perdurable, no conjuntural.


En definitiva, la república no ha de ser el resultat de l'oportunisme i l'enlairament de sentiments viscerals, sinó l’obra d’una estratègia solidària de la raó i l'empatia; una aposta seriosa per a millorar el sistema democràtic i les vides de tots i totes.



Posts recents
Cercar per etiqueta

© 2018 creat per Sergio Agueitos