• Sergio Agueitos

Paquita Salas i la resignificació de l'èxit


He de reconéixer que vaig començar la tercera temporada de Paquita Salas un poc escèptic, amb el record d'un excés de cameos de "famosillos random" en anteriors capítols que feien perdre força el relat principal, tot i mantenir el nivell d'humor i introduir-nos paulatinament en un drama que atorga profunditat a la història i al mateix personatge de Paquita.

Esta nova temporada fa un salt qualitatiu important. La sèrie guanya en maduresa, i si ben és cert que continuen els cameos de gent coneguda, estos s'integren millor en la trama, enriquint-la i aportant noves perspectives, tractant problemàtiques de plena actualitat i amb una humanitat arrasadora que te trenca en tot moment sense perdre l'humor (la conversa amb Úrsula Corberó, per exemple, és d'una tendresa i proximitat impressionants). Este nou lliurament de Javier Calvo i Javier Ambrossi fa màgia. Enganxa, connecta amb l'espectador i establix un diàleg amb ell sobre el valor de la passió, l'honestedat i la felicitat en la vida.

Paquita Salas és el producte de la imaginació sense complexos, d'una generació que patix l'hostilitat constant d'un món arbitrari revestit de racional, però que és profundament hipòcrita, inhumà i cruel. Los Javis convertixen en icones actrius que estaven desaparegudes de la petita pantalla criticant subliminalment la situació de tants actors i actrius que són endiosats i oblidats en qüestió de mesos.

En aquesta última temporada, ens parlen sobre la convicció necessària per a encetar un projecte i aconseguir el seu èxit. I és que en una societat de postureig i pretendides profunditats que es queden tan en la superfície, només pots trobar el valor real del que fas en tu mateix. Amb la competitivitat assetjant constantment la nostra existència, l'única aposta vàlida és fer allò que naix del cor. La felicitat es mostra com a producte de retrobar-se amb un mateix i generar un cercle de confiança, una xarxa de seguretat, que ens aporta la humanitat que el sistema actual ens nega.

Paquita Salas és un cant a la passió i el testimoni que el canvi generacional està conduint-nos també a un canvi de valors. L'èxit ja no és sinònim de diners, fama i un matrimoni ben avingut. L'èxit a l'americana deixa pas al valor absolut de VIURE (sí, en majúscules) amb il·lusió i en un context de sororitat.

Feminisme

No volia acabar l'article sense fer menció a la importància de les figures femenines i la reivindicació de les mateixes com a elements autònoms, ja que les figures masculines apareixen com una circumstància de la seua vida, no mai com a conflictes ni com a realitats que les definixen. La dona en Paquita Salas té un valor propi, una història pròpia que no depén de cap home.

El protagonisme d'allò que és femení no és una casualitat en Paquita. Lluny de valorar la dona de forma forçada i artificial com podem observar en algunes pel·lícules i sèries recents, en Paquita, els personatges femenins es nodrixen dels referents tradicionals de la nostra cultura (Paquita podria ser perfectament com una tia nostra o la nostra mare) per a presentar-se més pròxims i humans al mateix temps que es mostren amb una saviesa vital enorme que ens fa aprendre amb elles.

Paquita Sala ens recorda que les nostres mares, ties, iaies... són supervivents d'esta societat patriarcal i que encara hui tenen molt a aportar. Són dones fortes que han aguantat un pes enorme i que han cooperat entre elles per a protegir la vida (la nostra família, la nostra salut, el nostre entorn...). Tot açò té un valor incalculable que el món no els reconeix i que en un moment on l'individualisme i l'egoisme són els reis, són més necessàries que mai.

Necessitem més Paquitas Salas.

#2019 #feminisme #Sèries

© 2018 creat per Sergio Agueitos